Els Grammy, els American Music Awards, els Billboard Music Awards, els MTV Video Music Awards o els britànics Brit Awards, són considerats els premis més importants de la indústria musical. I tots tenen alguna cosa en comú. Tots es van crear com un model de negoci on les grans corporacions de televisió, ràdio i premsa, amb el vistiplau de mànagers i representants, tenen l’última paraula. Cerimònies en horaris de màxima audiència plenes de famosos i llepaculs del món discogràfic disposats a vendre’s l’ànima, i on es promociona a l’artista o grup que desitgen a canvi de quantitats absurdes de diners (hi ha rumors de què s’han arribat a pagar 170 milions de dòlars per guanyar un premi). Són acords comercials que no tenen res a veure amb la qualitat musical i sí a estimular les vendes i finançar les carreres de segons quins personatges. Sempre ha existit el nepotisme, però el drama és que hem passat de Michael Jackson a Bad Bunny, de U2 a Kendrick Lamar, de Whitney Houston a Kehlani, de Guns N’Roses a Yungblood, de Metallica a Turnstile… El poc prestigi que els hi quedava, l’han anat perdent a mesura que el talent minvava, fins a tocar fons amb l’arribada de les noves generacions i el món digital. Per molt que ho vulguin amagar, l’interès en aquestes pantomimes està sota mínims. El declivi és absolut.
Leave a Reply