El príncep de les tenebres
John Michael Osbourne va néixer un 3 de desembre de 1948 a Marston Green, Warwickshire (Anglaterra). De família treballadora, la seva vida va canviar als 14 anys, quan va escoltar els Beatles per primer cop, cosa que el va inspirar a convertir-se en músic. Poc després abandonava l’escola, on els companys l’anomenaven Ozzy, i començava a treballar en diferents feines on durava ben poc, totalment desmotivat perquè el seu somni era ser una estrella del rock. Fins i tot va passar unes setmanes a presó quan el van enxampar robant en una botiga de roba i el seu pare, per escarmentar-lo, es va negar a pagar la fiança. Sembla que no ho va aconseguir…
A finals de 1967 va entrar com a vocalista a Rare Breed, banda del baixista Geezer Butler, però després de dos concerts ja en van tenir prou. Un any després, tots dos s’unien al guitarrista Tony Iommi i al bateria Bill Ward en un grup que a l’estiu de 1969 es convertiria en Black Sabbath.
Amb ells va gravar àlbums històrics, cabdals en el futur del rock i el heavy metal, com ‘Black Sabbath’, ‘Paranoid’, ‘Master Of Reality’, ‘Vol.4’, ‘Sabbath Bloody Sabbath’ o ‘Sabotage’. A finals dels setanta, ensorrats en una espiral de drogues i alcohol, i després d’assabentar-se que estava pensant iniciar una carrera en solitari sota el nom de ‘The Blizzard Of Ozz’ de la mà del poderós manager Don Arden, que jugava a dues bandes, va ser expulsat. Uns mesos després, Tony, Geezer i Bill van intentar un apropament i aconseguirien que tornés a l’estudi amb ells per treballar en un nou àlbum i una gira mundial, però quan Arden va enviar la seva filla Sharon a vigilar un Ozzy totalment descontrolat, el futur estava escrit.
A la reunió amb CBS Records i un cop firmat un nou contracte, no se li acudeix res més que mossegar el cap a un colom davant l’estupefacció dels executius de la discogràfica, que no van tardar a avisar a seguretat perquè l’expulsessin de l’edifici. De camí al carrer encara va mossegar el cap a un segon colom, els quals tenien pensat alliberar com a senyal de pau i celebració després de la firma.
El primer disc en solitari de la seva carrera, ‘The Blizzard Of Ozz’ (1980), finalment es va publicar per pressions de la discogràfica sota el nom d’Ozzy Osbourne, tot i comptar amb una banda de primer nivell i un guitarrista amb un gran futur com Randy Rhoads. Va aconseguir un èxit considerable de la mà de ‘Crazy Train’, ‘Mr.Crowley’, ‘I Don’t Know’ o la polèmica ‘Suicide Solution’, que uns anys després li portaria molts problemes al ser demandat per les famílies de tres joves que s’havien suïcidat escoltant la cançó. El segon àlbum, ‘Diary Of A Madman’ (1981), és reconegut per ell com el seu favorit. Tot i els senzills ‘Over The Mountain’ i ‘Fly High Again’, es queda un pèl per sota de l’anterior. Amb una banda parcialment renovada, tornava a la carretera on perdia els papers contínuament en un estat d’embriaguesa continu. La mossegada a un ratpenat, una bona esnifada de formigues, una relaxant pixarada a El Álamo i discussions i baralles amb la resta de membres, feia que tot estigués a punt d’esclatar. Però el pitjor estava per arribar. A una setmana de visitar el mític Madison Square Garden, en un evitable accident d’avió, es va matar Randy Rhoads. La seva pèrdua el va deixar molt tocat, de fet no ho va superar mai, i la gira va haver de ser suspesa. En aquells moments, la marca Ozzy ja començava a moure molts diners, i poques setmanes després la discogràfica ja li havia buscat substitut, l’anglès Bernie Tormé, que va entrar amb molt mal peu perquè no era el preferit de la banda. La gira es va reprendre i després d’alguns concerts es veia ben clar que la cosa no funcionava. Aquest se’n torna cap a casa i entra en el seu lloc Brad Gillis, de Night Ranger. ‘Speak Of The Devil’, gravat al Ritz de la ciutat dels gratacels, queda com a testimoni d’una època molt complicada. Que encara es complicaria més quan grups religiosos cristians el van acusar de satanisme i adorador del diable, cosa que li va portar més d’un mal de cap. Ell va reaccionar amb humor i amb el temps els hi dedicaria més d’una cançó. Per ‘Bark At The Moon’ (1983), compta amb el talentós guitarrista Jake E. Lee, i el senzill del mateix nom el continua col·locant en primera línia de foc. Després que el cantant passés una temporada en un centre de rehabilitació, tornen a l’estudi per gravar ‘The Ultimate Sin’ (1986). En la seva absència, Jake havia escrit gran part de les noves cançons, joies com ‘The Ultimate Sin’, ‘Killer Of Giants’ o el senzill ‘Shot In The Dark’. Però malauradament les friccions pels drets d’autor, que ja havien aparegut al disc anterior, van anar a més i van acabar amb la seva expulsió.
Cinc anys després de la seva mort, es publicava ‘Tribute’ (1987), un disc en directe en memòria de Randy Rhoads.
Havia de filar prim a l’hora de trobar un nou guitarrista, i sorprenentment l’escollit va ser un desconegut Zakk Wylde. ‘No Rest For The Wicked’ (1988) no compleix les expectatives. Se salva el senzill ‘Miracle Man’ i poca cosa més. Molt millor va ser la col·laboració amb Lita Ford en ‘Close My Eyes Forever’, on tots dos estan impecables. L’agost de 1989, el rock arribava a Moscou amb el llegendari Moscow Music Peace Festival. El cartell va ser espectacular i va tocar davant 100.000 persones famolenques de rock dur davant la mirada atenta de l’exèrcit rus. Si el concert va ser una festa, no va ser comparable a les que van tenir lloc a dins l’avió que portava a totes les estrelles. L’Ozzy va tocar fons. Necessitava centrar-se en la música o la seva carrera se n’anava a la merda. I diguin el que diguin, sort que va tenir la Sharon al seu costat.
El 17 de setembre de 1991 veia la llum ‘No More Tears’, el seu millor àlbum. Sense discussió. Com un fènix, va renéixer a cop de clàssics; ‘No More Tears’, ‘Mama I’m Coming Home’ i ‘Road To Nowhere’. Brutals!!! Però les substàncies que s’havia fotut al llarg de la seva vida li començaven a passar factura i cansat de les gires, va anunciar ‘No More Tours’, la gira amb què tenia intenció de jubilar-se i que aniria acompanyada d’un nou disc en directe, ‘Live & Loud’ (1993). Amb ‘Ozzmosis’ (1995), continuaven les bones sensacions en estudi, però sense arribar al pic creatiu anterior i contradient-se, tornava a sortir de gira amb bones sensacions, cosa que l’anima a continuar i fundar amb la seva inseparable dona, el festival Ozzfest, que el va ajudar molt a donar-se a conèixer entre la gent jove.
L’estiu de 1997, Black Sabbath s’ajuntaven de nou en el que havia de ser només una gira de reunió, però que veient la resposta del públic, i suposo la quantitat de diners que es podien arribar a embutxacar, va acabar intermitentment una dècada després. De tot això, va quedar com a testimoni un espectacular directe, ‘Reunion’ (1998).
Però ell volia continuar la seva carrera en solitari i ‘Down To Earth’ (2001), amb els senzills ‘Gets Me Throught’ i ‘Dreamer’, el van portar novament al primer lloc de les llistes. Com a reconeixement als seus fans japonesos, poc després públicava ‘Live At Budokan’ (2002), sensacional directe.
I llavors, quan pensava que ja ho havia vist tot, va arribar ‘The Osbournes’, una sèrie que mostrava el dia a dia de la família, amb una barreja de drama i comèdia i un èxit aclaparador.
Però tot es va torçar el 8 de desembre del 2003, quan va tenir un greu accident amb quad a la seva finca d’Anglaterra i es va trencar la clavícula, vuit costelles i una vèrtebra del coll. Encara que es va recuperar de les lesions, mai va tornar al ser el mateix.
Després de publicar ‘Prince Of Darkness’ (2005), una caixa recopilatòria, no va tardar a aparèixer ‘Under Cover’ (2005), àlbum de versions on mostrava les seves influències. Encara va tenir temps de presentar el programa Battle For Ozzfest i tancar l’any participant a Factor X. L’activitat a cal Osbourne no parava i per la primavera del 2007 ja tenia cuinat ‘Black Rain’, després d’una bona temporada sense nova música. La gira, per desgràcia, no va anar bé. Cada vegada es cansava més i havia de retallar el show o directament suspendre l’esdeveniment. Ara sí, era el moment de plantejar-se deixar els escenaris. Aprofitant els descansos, publicava la seva esperada autobiografia ‘I Am Ozzy’, on repassa amb pèls i senyals, històries, anècdotes i animalades que ha fet al llarg de la seva vida. La publicació de ‘Scream’ (2010), un nou recopilatori amb l’incomplet ‘Memoirs Of A Madman’ (2014), Ordinary Man’ (2020) i ‘Patient Number 9’ (2022), van deixar un regust amarg, alguna cosa s’havia perdut. La gira ‘No More Tours’, aquesta si amb olor a comiat,.es va haver d’ajornar poc després de començar per finalment ser cancel·lada definitivament.
El passat 5 juliol, feia el seu últim concert. I com en el millor guió d’una pel·lícula, a casa. En un Villa Park (Birmingham), ple de gom a gom es va poder acomiadar d’amics, companys, i dels milions de fans que té escampats arreu del món.
No tot van ser flors i violes en la seva carrera. Sempre va estar envoltat de músics de primer nivell, tant en estudi com en directe, però a vegades, ell o el seu entorn no van tenir prou tacte per prendre les millors decisions. Per sort, en la memòria de la gent quedarà per sempre la seva música i el record d’un simpàtic rondinaire.