Com cada any, l’estiu aclapara la major part dels festivals i grans concerts en els principals estadis del món. Molt abans, amb mesos i en alguns casos, més d’un any d’antelació, surten a la venda les entrades pels corresponents shows. I aquest any, ha arribat el caos. Compradors aguantant hores de llargues cues virtuals, pujades sobtades de preu i impostos ocults fins al moment del pagament, on per sorpresa, se sumaven despeses de gestió, donatius i càrrecs VIP. Una entrada de 80 euros, n’acabava costant més de 250. Ara, d’estafar a la gent se’n diu preus dinàmics, un sistema que ajusta els preus de les entrades en temps real en funció de la demanda. A més demanda, entrades més cares. Però no us preocupeu, de seguida que va saltar l’escàndol, va sortir un comunicat de la companyia aclarint que era per evitar el frau i la revenda. Vaja, com si encara els hi haguéssim d’agrair. Quins gàngsters!!!
L’OCU (Organització de Consumidors i Usuaris), després de milers de queixes, ha denunciat els fets al Ministeri de Consum, però tal com funciona tot, no espero que passi pràcticament res.
Però l’arrel del problema fa anys que s’anava covant.
Molt abans que això passés aquí, a principis de l’any 2009, als Estats Units es van adonar d’un moviment empresarial que a la llarga podia portar problemes. La companyia Ticketmaster, especialitzada en venda d’entrades i Live Nation, dedicada a l’organització de concerts, havien arribat a un acord per fusionar-se. Aquesta última, pagava 400 milions de dòlars per les accions de Ticketmaster i des d’aquell moment, naixia Live Nation Entertainment. Tot va anar més o menys bé fins al novembre de l’any 2022, quan van aparèixer les primeres crítiques de què estaven intentant monopolitzar el mercat. El Departament de Justícia va demandar l’empresa sol·licitant la dissolució de la fusió de les parts en considerar il·legals pràctiques que varen esbrinar després d’obrir una investigació. Es va aixecar la llebre i es va descobrir que obligaven a locals sota pressió a firmar contractes exclusivament amb ells, amenaçaven rivals i compraven les empreses més petites a cop de talonari per no tenir competència. Ells es van defensar negant els fets, culpant una intensa pressió política i assenyalant als artistes com els principals culpables de fixar els preus. Desgraciadament, el judici i la sentència van per llarg. Només espero que els jutges d’allà no siguin com els d’aquí.
Leave a Reply