Mai hi haurà uns altres com ells
Tot es remunta a quan John Lennon, amb només quinze anys, va formar el grup The Quarrymen amb companys de l’escola. En una festa va conèixer a Paul McCartney, que va començar a interpretar cançons de l’Eddie Cochran, d’en Jerry Lee Lewis i d’en Little Richard, demostrant que tocava la guitarra i el piano. En John va quedar impressionat i en una reunió amb els seus companys, van decidir que en Paul entrés a formar part de la banda. També volien incorporar un altre guitarrista, amb millor tècnica i en Paul va proposar un amic seu, en George Harrison. A principis de l’any 1960, van convèncer a Stuart Suttclife, amic íntim d’en John, perquè es comprés un baix i s’unís a ells.
A l’estiu, van decidir canviar el nom a The Beatles.
Un gerent els hi va organitzar uns mesos de residència en un club d’Hamburg, però abans de marxar van fer audicions per contractar un bateria. L’escolli’t va ser en Pete Best. Després d’alguns incidents, van haver de tornar a Liverpool, però l’Stuart decidia quedar-se a Alemanya.
En Paul va canviar d’instrument, passant a encarregar-se del baix i van començar a tocar sovint al club ‘The Cavern’. Allà, Brian Epstein queda meravellat i veient el potencial que tenen els hi proposa ser el seu mànager, cosa que acceptarien.
Han de tornar a Hamburg mentre Epstein intentava alliberar-los de les seves obligacions a Alemanya. Al mateix temps, negocia amb diferents segells discogràfics un contracte per la banda, sent rebutjats per algunes importants fins que el productor George Martin els firma per EMI.
A principis de l’estiu de 1962, treballen per primer cop amb el productor en unes sessions als estudis EMI (Abbey Road). De bon principi els hi suggereix que si volen arribar a algun lloc, necessiten un canvi de bateria. El lloc d’en Pete Best passava a ocupar-lo en Ringo Starr, però les primeres cançons són gravades per un músic de sessió.
El primer tema va ser ‘Love Me Do’, publicat a l’octubre, amb una versió on en Ringo tocava la pandereta.
L’11 de febrer de 1963 graven deu cançons en una sola sessió pel primer disc. ‘Please Please Me’ surt a la venda un mes després i és un èxit instantani, amb cançons com el senzill del mateix nom, ‘I Saw Her Standing There’ o la brillant versió de ‘Twist And Shout’. Un treball amb influències de la música pop americana i on ja destaquen les harmonies vocals d’en John i en Paul.
A l’abril arribava un nou senzill, la brillant ‘From Me To You’.
Uns mesos més tard tenien a punt ‘She Loves You’, amb uns resultats brutals.
Es van embarcar en una gira de tres setmanes pel Regne Unit i cada vegada la seva popularitat anava creixent. Havia començat la Beatlemania.
El 22 de novembre es publicava un nou treball,’With The Beatles’. De nou es mostren inspiradíssims, més adults, amb un disc més compacte i regular i on es nota una millora en la producció. Destaquen ‘It Won`t Be Long’, ‘Little Child’ o ’I Wanna Be Your Man’.
La maquinària no parava i per a finals d’any ja tenien a punt ‘I Want To Hold Your Hand’.
Incomprensiblement, la filial nord-americana d’EMI, Capitol Records, estava obstaculitzant el llançament de la música dels Beatles. Casualment, un DJ d’una estació de ràdio de Washington DC, va aconseguir una còpia de l’últim senzill de la banda i va començar a reproduir-lo en antena. Aquest fet va provocar un augment de la demanda i que Capitol Records s’adonés del seu error.
El 7 de febrer de l’any 1964, marxaven cap a Nova York per iniciar la seva primera gira americana. La Beatlemania arribava als Estats Units, on una multitud els esperava a l’aeroport.
Uns mesos abans, United Artist Records els hi havia ofert fer tres pel·lícules incloent-hi la corresponent banda sonora.
‘A Hard Day’s Night’es va publicar a l’estiu, amb un so més animat i melòdic, destacant ‘I Should Have Know Better’, ‘Can’t Buy Me Love’,’Any Time At All’, la mateixa ’A Hard Day’s Night’ o ‘And I Love Her’.
A la gira americana de l’estiu, van tenir la valentia d’enfrontar-se a la segregació racial que encara existia al país. Es negaven a tocar en estadis on el públic estigues separat per races o cancel·lant reserves quan es trobaven que havien d’anar a hotels que només eren per blancs.
El quart disc, ‘Beatles For Sale’, és un disc de transició. Començaven a mostrar símptomes d’esgotament i l’àlbum se’n va ressentir, havent d’incloure sis versions per poder completar-lo. Tot i això, eren capaços d’escriure cançons com ‘I Reply’, ‘I’m A Loser’ o la genial ‘Eight Days A Week’.
L’estiu de 1965, la reina Isabel II els va nomenar membres de l’Orde de l’imperi britànic, esclatant una nova polèmica quan alguns premiats conservadors van retornar la seva insígnia per mostrar el seu desacord.
Pocs dies després, s’estrenava una nova pel·lícula amb la corresponent banda sonora. Amb ‘Help’ tornaven a ser els Beatles de sempre, amb el seu pop tan característic. Cançons com el senzill ‘Help’,‘The Night Before’, ‘You’ve Got To Hide Your Love Away’, ‘Ticket To Ride’ i la meravellosa ‘Yesterday’, una de les millors composicions d’en Paul, fan que sigui un dels seus millors treballs.
A l’octubre tornen a l’estudi i per primera vegada no tenien compromisos importants que els distregui de les sessions de gravació. Amb la companyia d‘en George Martin experimenten amb diferents instruments i per primer cop decideixen que el nou disc sigui una unitat, no una col·lecció de senzills ajuntats per completar un àlbum. ‘Rubber Soul’ es publicava el mes de desembre amb uns resultats sorprenents pel canvi en la seva música, amb temes magnífics com ‘Drive My Car’, ‘Norwegian Wood’, ‘Nowhere Man’, la clàssica ‘My Michelle’, ‘Girl’ o ‘In My Life. Una cosa queda clara, continuaven fent història.
Unes setmanes després, abans d’acabar l’any, veia la llum ‘We Can Work It Out’ acompanyada de ‘Day Tripper’, quasi res!!!
El març de 1966, en una entrevista per un diari anglès, en John donava la seva opinió sobre el cristianisme i Jesús. En un primer moment no va passar res, però uns mesos després un mitjà nord-americà es feia ressò de les seves paraules i tot va esclatar. Les protestes van ser generalitzades als estats del sud, on van prohibir la música dels Beatles, van cremar els seus àlbums, van cancel·lar conferències de premsa i van rebre amenaces de mort. En fi…
Per la primavera ja tenien un nou senzill a punt, ‘Paperback Writer’. Era un no parar, èxit rere èxit.
A l’agost surt a la venda el nou disc. ‘Revolver’ torna a donar a la diana amb cançons com ‘Taxman’, la fenomenal ‘Eleanor Rigby’, ‘I’m Only Sleeping’, ‘Here, There And Everywhere’, la icònica ‘Yellow Submarine’ o ‘Got To Get You Into My Life’. Brutal!!!
Quan es preparaven per a una nova gira pels Estats Units, sabien que la música pràcticament no s’escoltaria a causa de la cridòria de la gent. Els sistemes de so de l’època eren insuficients per tocar en estadis tan grans i això va provocar que després de l’últim concert, la banda decidís no tocar més en viu.
Alliberats de les gires van tornar a l’estudi, sempre acompanyats d’en George Martin, amb la clara intenció de fer un pas més enllà. Van esprémer al màxim les possibilitats de l’estudi, provant diferents tècniques de gravació amb el productor i l’enginyer de so, Geoff Emerick.
El febrer del 67 publicaven un altre tema, ‘Strawberry Fields Forever’, acompanyada de ‘Penny Lane’. Sense comentaris.
Tres mesos després arribava ‘Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band’, aclamat per tothom. Pop, rock, clàssica, psicodèlica… Qualsevol estil musical tenia cabuda. La mateixa ‘Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band’ amb el seu aire de circ, el pop de ‘With A Little Help From My Friends’ ,‘Getting Better’ o ‘A Day In The Life’, la psicodèlia de ‘Lucy In The Sky With Diamonds’, la música hindú de ‘Within You Without You’…
No hi havia qui els parés i el 25 de juny presentaven ‘All You Need Is Love’, que seria adoptada com a himne pel moviment hippie.
El 25 d’agost, quan estaven a Bangor practicant la meditació, reben una trucada per informar-los que en Brian Epstein havia mort. La notícia els va ensorrar i va deixar al grup ple de dubtes. En una reunió al setembre van decidir continuar amb la gravació del proper disc.
Pel novembre ja tenien una nova cançó, ’Hello Godbye’. Va ser el primer llançament després de la mort d’en Brian.
A finals d’any arribava la banda sonora de la pel·lícula ‘Magical Mistery Tour’, un EP que van haver de completar amb senzills ja publicats. Novament, estaven brillants en cançons com l’esplèndida ‘The Fool On The Hill’, ‘Your Mother Should Know’ o la mateixa ‘Magical Mistery Tour’.
Per la primavera de l’any 1968, en John i en Paul viatjaven a Nova York per presentar la nova empresa dels Beatles, Apple Corps. El resultat no va ser del tot satisfactori i tant en George com en Ringo es van quedar força al marge.
El juliol s’estrenava ‘Yellow Submarine’, una pel·lícula de dibuixos animats on el grup no es va involucrar gaire. La prova és que la seva banda sonora va tardar set mesos a veure la llum.
Mentrestant la banda continuava gravant a l’estudi, però per primer cop van aparèixer tensions i es van començar a distanciar uns dels altres, moltes vegades treballant per separat. El resultat va ser el conegut per la seva portada com a ‘White Album’, un doble LP que la veritat es fa massa llarg, amb cançons que en condicions normals poder no haguessin entrat al disc. Comença bé amb ‘Back In The U.S.S.R.’, ‘Dear Prudence’, ‘Glass Onion’, ‘Ob-La-Di, Ob-La-Da’, ‘While My Guitar Gently Weeps’ o ‘Blackbird’, però la segona part no està al nivell.
Pel següent àlbum, la idea d’en Paul era gravar nou material i interpretar-lo davant de públic en directe. Les tensions anaven a pitjor, fins i tot en George va abandonar temporalment la banda totalment esgotat d’aguantar a uns i altres. La publicació d’un nou àlbum es va suspendre, però finalment van arribar a un acord per una última actuació pel 30 de gener de 1969 al terrat de l’edifici Apple Corps al núm. 3 de Saville Row, Londres. Tot va ser gravat amb càmeres per a una pel·lícula documental que més tard passaria a la història.
A l’abril publicaven un nou senzill, ‘Get Back’, amb el suport de ‘Don’t Let Me Down’. Tot i els problemes, la música no se’n ressentia. Fabulosos!!!
Noves tensions van esclatar dins la banda quan va arribar el moment d’escollir un nou assessor financer. En John, en George i en Ringo defensaven l’opció d’anomenar Allen Klein, però en Paul volia que firmessin amb el seu sogre i el seu cunyat i es va quedar sol defensant la seva opció. Finalment, Klein va ser l’escolli’t i en Paul es va negar a firmar el contracte de gestió.
Quan a l’estiu van començar les sessions per ‘Abbey Road’, en John va demanar que les seves cançons anessin separades de les d’en Paul. L’àlbum es va publicar el mes de setembre i continuaven escrivint grans temes. Destaquen ‘Come Togheter’, ‘I Want You (She’s So Heavy)’, ‘Golden Slumbers’, ‘Carry That Weigth’ o ‘Octopu’s Garden’, però és en George el gran protagonista amb dues composicions sublims, ‘Something’ i ‘Here Comes The Sun’.
El 20 de setembre, John Lennon anunciava la seva marxa a la resta del grup, però van decidir mantenir-ho en secret per no perjudicar les vendes del proper disc, que ja estava pràcticament acabat.
Tenien un treball inacabat des de principis de l’any 1969, arran de la famosa actuació al terrat de l’edifici d’Apple, així com la publicació de la pel·lícula documental. Finalment, es van decidir a acabar ambdós sota el nom de ‘Let It Be’. A principis de l’any 1970, en Paul, en George i en Ringo entraven de nou a l’estudi per completar el disc i gravar l’última cançó dels Beatles, ‘I Me Mine’. En John i en George, no van quedar gaire satisfets del so i la producció de les cançons, i van demanar al productor Phil Spector que acabés la feina, davant la negativa d’en Paul.
El 8 de maig es publicava finalment l’àlbum, acompanyat a finals de mes de la pel·lícula documental, guanyant l’Oscar a la millor banda sonora original. Era impressionant la facilitat que tenien per escriure cançons. ‘Two Of Us’, la meravellosa ‘Across The Universe’, ‘Let It Be’ o ‘The Long And Winding Road’ deixaven el pavelló ben alt.
John, Paul, George i Ringo.
The Beatles.
El millor grup de la història.