‘So Far, So Good… So What! Megadeth
Dave Mustaine és Megadeth. Ell fa i desfà, assumint encerts i errors. Després d’acomiadar part de la formació que va gravar el disc anterior, encara estava ressentit per tot el que havia hagut de passar, i no estava disposat que ningú el tornés a menysprear. Ni tan sols el segell discogràfic, que volia imposar-li al productor Paul Lani, al que no va tardar a despatxar al poc de començar les gravacions, fart de les seves excentricitats. Ell mateix va acabar la feina. Es va tancar als estudis Music Grinder de Los Angeles i va enfocar tota la seva ràbia en escriure les millors cançons possibles. ‘Into The Lungs Of Hell’, ‘Set The World Afire’, ‘Mary Jane’ o ‘In My Darkest Hour’ ho demostren. Una classe de trash i speed metal de manual.
L’any 1988 començava fort!!!
‘Never Mind The Bollocks, Here’s The Sex Pistols’ Sex Pistols
Des del primer dia, la carrera de la banda anglesa va estar envoltada de caos i polèmica, sent rebutjats per la majoria de les discogràfiques del país. Finalment, la firma amb Virgin va donar el tret de sortida a la gravació del que acabaria sent el seu primer i únic disc. Pocs dies després de començar les sessions, el baixista Glen Matlock ho deixa i el seu substitut, Sid Vicious, aviat mostra les seves mancances a l’hora de tocar l’instrument, fins al punt que ha de ser el guitarrista Steve Jones el que s’encarregui de tocar el baix en la majoria de les cançons.
En el moment del seu llançament, per la tardor de 1977, els Sex Pistols estaven vetats per part de la premsa i moltes botigues, sota pressió de la policia, es negaven a vendre el disc. Però falta prohibir alguna cosa perquè la gent es llanci de caps. I això és precisament el que va passar. ‘Never Mind The Bollocks’ va debutar al n°1 de les llistes del Regne Unit de la mà de ‘No Feelings’, ‘God Save The Queen’, ‘Anarchy In The U.K.’, ‘Pretty Vacant’… Punk rock i actitud a dojo que sorprenentment es convertiria en un dels àlbums més influents de tots els temps.
‘Jane’s Addiction’ Jane’s Addiction
Curiosament, un primer àlbum gravat en directe el 26 de gener de 1987 al mític The Roxy de Los Angeles. Això et dona una idea de la confiança en si mateixos i les ganes de demostrar que tenien alguna cosa especial en un món on no sempre es premia el talent. L’espiral de follia comença amb ‘Trip Away’, que et descol·loca, amb la seva barreja de rock i psicodèlia, i que té continuació en cançons com ‘Whores’, ‘Pigs In Zen’ ‘1%’ i l’especial ‘My Time’, l’avantsala a ‘Jane Says’, un dels seus clàssics. La joia del disc és ‘I Would For You’, tot sentiment, amb un Perry Farrell deixant-se l’anima i un Dave Navarro demostrant que és un dels guitarristes més versàtils de la seva generació. Dues encertades versions adaptades perfectament al seu terreny i la bogeria final de ‘Chip Away’, mostren que mai s’ha de tenir por de ser diferent.
‘Are You Gonna Go My Way’ Lenny Kravitz
Amb els seus anteriors àlbums ja havia donat mostres que era un músic diferent i amb les idees molt clares. En el seu tercer disc, ell s’ho talla i ell s’ho cus, encarregant-se de la producció, arranjaments i tocant pràcticament tots els instruments del disc. Tothom al negoci sabia que era qüestió de temps que ens deixés una col·lecció de cançons memorables. I bé, aquí les tenim. ‘Are You Gonna Go My Way’, ‘Believe’, ‘Heaven Help’, ‘Is There Any Love In Your Heart’ o ‘Sister’ en són una bona mostra, amb una encertadíssima producció retro que et transporta a la millor música pop, rock i soul dels anys 60/70 en ple 1993.
‘State Of Euphoria’ Anthrax
Quart àlbum de la banda americana que en el seu moment va causar certa controvèrsia, però que amb el temps se li ha acabat donant el valor que es mereix. A vegades, és el preu que s’ha de pagar per intentar canviar o atrevir-se a fer una cosa diferent del que la gent espera de tu. I en molts sectors, per desgràcia, això encara està mal vist. Quan comencen les primeres notes de violoncel que obren ‘Be All, End All’ i continuen caient temes com ‘Out Of Sight, Out Of Mind’, ‘Make Me Laugh’, ‘Who Cares Win’, ‘Now It’s Dark’, ‘Schism’, ‘Misery Love Company’ o ‘Finale’, i a més, van acompanyades d’una encertadíssima versió de l’Antisocial’, del grup francès Trust, no hi ha res a dir, només queda gaudir d’un gran disc de trash metal.
Malauradament, va ser l’últim disc amb la formació clàssica.
Bons temps!!!
‘Wake Me When It’s Over’ Faster Pussycat
A finals de la dècada dels vuitanta, la competència era brutal. Havies de tenir alguna cosa especial, i els Faster Pussycat d’aquella època ho tenien. Caram si ho tenien… El carismàtic vocalista Taime Downe mai estarà tan ben acompanyat com aquí, amb els guitarristes Greg Steele i Brent Muscat ajudant-lo en la composició d’unes cançons, que sense deixar de banda el sleazy amb influències glam del seu primer disc, sí que el maduren cap a un rock més directe, sense contemplacions.
Els senzills escollits per donar a conèixer l’àlbum, ‘Poison Ivy’ i ‘House Of Pain, eren una bona mostra del canvi que s’intuïa, així com ‘Arizona Indian Doll’, guiada per un piano brutal. Però si busques sentir-te a les clavegueres de Los Angeles, només has de punxar ‘Where There’s A Whip There’s A Way’, ‘Slip Of The Tongue’, ‘Crying Shame’, ‘Tatoo’ o ‘Ain’t No Way Around It’.
‘Gallus’ Gun
Sempre es diu que la composició del segon disc és més complicat si el primer ha funcionat bé. La banda escocesa Gun sembla que no va notar la pressió, i conscients que era el moment, es van treure de la màniga un grapat de cançons excel·lents, on destaquen les guitarres de Giulano Gizzi i Alex Dickson i el bon treball vocal del cantant Mark Rankin.
Si t’agrada el rock amb melodies infeccioses amb pinzellades de pop, gaudiràs amb ‘Steal Your Fire’, ‘Money To Burn’, ‘Welcome To The Real World’, ‘Higher Ground’, ‘Borrowed Time’, ‘Reach Out For Love’ i ‘Watching The World Go By’.
‘Gallus’ (1992) va suposar una glopada d’aire fresc abans que el món de la música visqués una sacsejada de la qual no érem conscients.
‘A Night At The Opera’ Queen
El 24 d’agost de 1975, als Rockfield Studios de Gal·les, Queen començaven les primeres sessions de gravació d’un nou disc amb el productor Roy Thomas Baker. Per aprofitar l’últim en tecnologia i davant de la complexitat de les harmonies vocals i la quantitat d’instruments que volien gravar, van haver de passar per sis estudis més abans de deixar-ho tot enllestit.
Freddie Mercury, Brian May, John Deacon i Roger Taylor van demostrar que no tenien por a res, servint-se del seu talent i perquè no dir-ho, també d’un punt de bogeria. I d’això, el bo d’en Freddie anava sobradíssim. Un geni! Perquè a veure, qui són capaços de gravar cançons com ‘Death On Two Legs’, ’Lazing On A Sunday Afternoon’, ’I’m In Love With My Car’, ‘You’re My Best Friend’, ’Seaside Rendezvous’, ’The Prophet’s Song’, ‘Love Of My Life’ o ‘Bohemian Rhapsody’?
‘Master Of Reality’ Black Sabbath
Enmig d’una espiral de drogues i alcohol i sense tenir pràcticament descans entre àlbums i gires, a principis de 1971 el grup es tanca als Islands Studios de Londres per gravar aquesta obra mestra.
El guitarrista Tony Iommi, amb problemes als seus dits per un accident quan treballava en una fàbrica, decideix juntament amb el baixista Geezer Butler reduir les tensions de les cordes dels seus instruments, amb la conseqüència que la seva música es fa més dura i pesada. Encara no eren conscients, però el so que van aconseguir passaria a la història. ‘Sweet Leaf’, ‘After Forever’, ‘Into The Void’ i la brutal ‘Children Of The Grave’ així ho demostren.
I si, encara que no ho sembla, a ‘Solitude’ canta l’Ozzy.
‘Hysteria’ Def Leppard
Canvis de productors i el gravíssim accident del bateria Rick Allen van endarrerir els plans de la banda, que van haver d’esperar quatre anys a tenir enllestit un nou àlbum.
Les primeres sessions van començar amb el mític Robert John ‘Mutt’ Lange, que va abandonar poc després esgotat pel ritme de treball que havia portat els últims anys. Van continuar amb el famós Jim Steinman, però des del primer moment no va haver-hi una bona connexió, separant els seus camins i provant amb l’enginyer de so Nigel Green, però tampoc. Van parar i descartar tot el que havien gravat fins al moment.
Un any després d’haver-ho deixat, Lange va tornar amb les piles carregades esprement les capacitats del grup fins al límit. Aprofitant l’últim en tecnologia i baixant la intensitat de la seva música, van gravar unes cançons de pur rock amb pinzellades pop guarnides amb uns cors perfectes. I ho van aconseguir.
‘Hysteria’ es va publicar l’estiu de 1987 i des de les primeres notes de ‘Women’ t’adones que estàs davant d’alguna cosa molt gran. ‘Animal’, ‘Pour Some Sugar On Me’, ‘Loves Bites’, ‘Hysteria’… són enormes, però les veritables joies les tenim amb ‘Armageddon It’ i ‘Gods Of War’.
Més de 30 milions de persones li han demostrat la seva estima. Joe Elliot, Phil Collen, Steve Clark, Rick Savage i Rick Allen s’ho mereixien.
‘Permission To Land’ The Darkness
Només escoltant el començament de ‘Black Shuck’ t’adones que estàs davant alguna cosa gran. I ho acabes confirmant quan segueixen cançons com ‘Get Your Hands Off My Woman’, ‘Growing On Me’, ‘I Believe In A Thing Called Love’ o ‘Love On The Rocks With No Ice’, on destaca el cantant i guitarrista Justin Hawkins amb uns falsets vocals que són l’essència de la banda.
Rock dur, glam i pop van agafats de la mà en un àlbum que va tornar a encendre durant una temporada una flama que molts creiem apagada. I d’això fa més de vint anys.
‘True Blue’ Madonna
No sé què tenen algunes de les seves cançons, però quan les escolto m’alegren el dia i em fan recordar grans moments. ‘Papa Don’t Preach’, ‘Open Your Heart’, ‘True Blue’, ‘La Isla Bonita’…
Per primer cop la cantant s’involucrava en la composició de música i lletres juntament amb els productors Patrik Leonard i Stephen Bray i prestigiosos músics de sessió que enriquirien els temes amb la seva aportació. La gravació va tenir lloc als estudis Channel de Los Angeles i el disc es publicava un 30 de juny de 1986, rebentant llistes arreu del món.
Un dels àlbums cabdals de la història del pop.
‘New Jersey’ Bon Jovi
Pressionats pel brutal èxit de l’anterior àlbum, Jon Bon Jovi i Richie Sambora no triguen a començar a treballar en noves cançons amb l’ajuda d’escriptors externs com Desmond Child, Diane Warren o Holly Knight i la producció d’en Bruce Fairbairn.
Amb la introducció de ‘Lay Your Hands On Me’ ja ens preparen per al que vindrà, una col-lecció de senzills que rebentarien les llistes arreu del món. El rock d’estadi de ‘Bad Medicine’, ‘Born To Be My Baby’, ‘Blood on Blood’, ‘Wild Is The Wind’ o ‘Stick To Your Guns’ i les balades ‘Living In Sin’ i ‘I’ll Be There For You’ elevaven el repertori de la banda a un altre nivell.
Publicat el 19 de setembre de 1988, ‘New Jersey’ era un cop sobre la taula i demostrava que Bon Jovi no eren flor d’un dia i que havien arribat per quedar-s’hi.
‘Dirty Dynamite’ Krokus
Estàs desmoralitzat? Has tingut un mal dia? Tens els collons a punt d’esclatar? Krokus tenen l’antídot perfecte per arreglar-ho amb el que millor saben fer, rock dur escola australiana.
Cançons per animar a qualsevol dròpol com ‘Hallelujah Rock N’Roll’, ‘Go Baby Go’, ‘Rattlesnake Rumble’, ‘Dirty Dynamite’, ‘Let The Good Times Roll’, ‘Better Than Sex’ o ‘Dög Song’ i donen fe.
Gravat en diferents estudis de Suïssa i en els mítics Abbey Road pel membre fundador Chris von Rohr, mostra a una banda ja veterana però a un nivell envejable.
‘Everything Is Alive’ Slowdive
A finals de l’estiu passat i de casualitat, vaig escoltar un dels senzills del disc, ni més ni menys que ‘Alife’, i em va atrapar. Buscant a les xarxes de qui era la cançó, vaig descobrir a Slowdive i que acabaven de treure un nou disc, ‘Everything Is Alive’.
Pop electrònic ben entès per Neil Halstead, l’ànima del grup juntament amb Rachel Goswell, on parlen de la pèrdua i la lluita contra l’alcoholisme després d’uns anys complicats, amb melodies brillants com les de ‘Prayer Remembered’, ‘Kisses’, ‘Skin In The Game’ o ‘Chained To A Cloud’.
La música són emocions i sentiments, i de les dues coses aquest àlbum va sobrat.
‘W.A.S.P.’ W.A.S.P.
El famós i patètic ‘Centre de recursos musicals de pares’, més conegut com a PMRC, que no tenien res més a fer que tocar els collons, havien ficat a la banda entre un dels seus objectius. El que va ser el primer senzill, la brutal ‘Animal (Fuck Like A Beast), va haver de ser retirada del disc per les pressions de la discogràfica pel contingut de la seva lletra.
Tots i els problemes, Blackie Lawless i la resta de la banda no es van arronsar i van continuar endavant publicant ‘I Wanna Be Somebody’ com a segon senzill. Però n’hi ha més, molt més. ‘L.O.V.E. Machine’, ‘The Flame’, ‘School Daze’, ‘Hellion’, ‘Sleeping (In The Fire)’, ‘On Your Knees’, ‘Tormentor’… Un manual del millor rock dur i heavy dels vuitanta.
Com no podia ser d’una altra manera, ‘W.A.S.P.’ va ser gravat a Los Angeles, concretament en els famosos Record Plant, l’any 1984.
En el top 10 dels millors àlbums de debut de la història.
‘Infestissumam’ Ghost
L’octubre de 2012 els membres de Ghost es traslladen a Nashville, Tennessee, per començar a gravar amb el productor Nick Raskulinecz les cançons amb què havien estat treballant uns mesos abans.
Amplien horitzons musicals però sense perdre l’essència, barrejant diferents estils sense cap complex. Pop, rock, heavy, música barroca i veus corals es donen la mà en ‘Per Aspera Ad Inferi’, ‘Secular Haze’, ‘Jigolo Har Megiddo’, ‘Ghuleh / Zombie Queen’, ‘Year Zero’, ‘Monstrance Clock’… amb unes lletres que parlen subliminarment de la presència de l’anticrist en la història de la humanitat, les quals els hi portarien problemes en algunes zones dels Estats Units, on directament eren tractats de satànics. En fi, sense comentaris…
Escoltant ‘Infestissumam’ entendràs la visió que tenia en Tobias Forge i fins on ha estat capaç de portar-la.
‘Running With The Dogs’ The Treatment
Des de Cambridge, una de les grans promeses britàniques de l’últim decenni va publicar l’any 2014 el seu segon disc.
Rock dur amb unes potents guitarres de l’escola germans Young per part d’en Ben Brookland i d’en Tagore Grey que no donen descans, sobretot en ‘I Bleed Rock + Roll’, ‘Get The Party On’, ‘Running With The Dogs’ o ‘Emergency’, les millors.
Matt Jones a la veu, Rick Newman al baix i el líder i batería Dhani Mansworth completen la formació d’una banda que va gravar el millor del rock britànic en anys, però que sembla que malauradament ens vàrem assabentar ben pocs.
‘Miskatonic Graffiti’ Casablanca
Pel seu tercer treball, la banda sueca decideix donar-li un tomb a la seva música i l’estiu del 2014 comença la composició d’un disc conceptual inspirant-se en l’obra de l’escriptor nord-americà H.P. Lovecraft.
Ja d’inici el millor tema, l’espectacular ‘Enter The Mountains’, amb la que mostren els diferents matisos que trobarem en les noves cançons. El rock dur de ‘Closer’, el pop ben entès de ‘This Is Tomorrow’ i el rock melòdic de ‘My Shadow Out Of Time’, ‘Re: Old Money’, ‘Miskatonic Graffiti’ i ‘Exit The Mountains’ demostren la qualitat d’un grup brillant i diferent.
Anders Ljung està fantastic, sense desmerèixer als seus companys, Mats Rubarth, Erik Almström i la carismàtica Josephine Forsman.
‘Asphalt Ballet’ Asphalt Ballet
Gravat als famosíssims estudis Rumbo de Los Angeles i produït pel productor Greg Edward, el debut dels de San Diego es va publicar l’any 1991.
Rock dur amb espurnes de blues made in Los Angeles d’una banda que ho tenia tot per triomfar, però que malauradament es va quedar pel camí.
Gary Jeffries a la veu, Julius Ulrich i Danny Clarke a les guitarres, Terry Phillips al baix i Mikki Kiner a la bateria ho van tenir a tocar amb els senzills ‘Soul Survive’ i ‘Tuesday’s Rain’, que haurien d’haver sigut dos hits. Però n’hi ha més, i tot l’àlbum desprèn qualitat, des de l’inici amb ‘Hell’s Kitchen’ fins al final amb ‘Do It All Over Again’.
Molt bon disc, amb una de les millors portades que he vist mai.
‘Home’ The Offering
En el món de la música, actualment és difícil que alguna cosa et sorprengui, i aquest disc ho farà.
Nishad George, líder de la banda i virtuós guitarrista, el cantant Alex Richici, Spencer Metela al baix i Steve Finn a la bateria, fan una demostració de com ha de ser el heavy del segle XXI.
Només cal escoltar ‘Waste Away’, ‘Lovesick’, ‘Ultraviolence’, ‘Failure (S.O.S), ‘Hysteria’, ‘Glory’, o les brutals ‘A Dance With Diana’ i ‘Violets’.
Amb ‘Home’, el grup de Boston va publicar el millor àlbum del 2018.
‘Blackout In The Red Room’ Love/Hate
Brutal àlbum de debut de la banda californiana, amb una producció espectacular a càrrec del prestigiós productor Tom Werman excepte en un tema, ‘She’s An Angel’, en el que treballen amb en David Kahne.
Escolta ‘Blackout In The Red Room’, ‘Tumbleweed’, ‘Rock Queen’, ‘Why Do You Think They Call It Dope?’, ‘One More Round’ o ‘Mary Jane’ i al·lucina. Inspiradíssimes composicions del líder de la banda, el baixista Skid.
No es queden enrere el cantant Jizzy Pearl, destacant amb la seva estrident veu i el guitarrista Jon E. Love, que ofereix un màster a les sis cordes.
1990. Rock dur. Los Angeles. Una banda disposada a cremar-ho tot.
Gaudeix-ho!!!
‘Shake Your Money Maker’ The Black Crowes
Gravat en estudis d’Atlanta i Los Angeles per uns joves que ho van petar amb un rock clàssic amb gotes de soul i blues d’una qualitat insuperable en cançons com ‘Twice As Hard’, ‘Jeaolus Again’, ‘Sister Luck’, ‘Could I’ve Been So Blind’, ‘She Talks To Angels’ i l’apostoflant versió que fan de ‘Hard To Handle’, un tema d’Otis Redding.
Com a productor un George Drakoulias que treu el millor dels germans Robinson i de la resta de la banda, que anava sobrada de talent i carisma amb el gran Steve Gorman, en Johnny Colt i en Jeff Cease.
Publicat a inicis de l’any 1990, és sens dubte, un dels millors àlbums de debut de la història.
‘A Bit Of What You Fancy’ The Quireboys
Impressionant debut de la banda anglesa, que a principis de l’any 1990 se’n van anar a Los Angeles, més concretament als estudis Cherokee, a gravar aquesta meravella amb els productors George Tutko i Jim Cregan.
Un grup en estat de gràcia, amb la carismàtica veu ronca i rasposa del gran Spike, unes guitarres amb classe a càrrec dels dos Guy, Bailey i Griffin, un brutal Chris Johnstone als teclats, i portant el ritme Nigel Mogg al baix i Ian Wallace a la bateria, sòlids com una roca.
Si t’agrada el millor del rock clàssic, gaudiràs amb cançons com ‘O`Clock’, ‘Man On The Loose’, ‘Sex Party’, l’exitosa ‘Hey You’ o ‘Misled’, que van acompanyades d’altres més lentes i amb uns arranjaments de corda i de veus genials com ‘Whippin’ Boy’, ‘Sweet Mary Ann’, ‘I Don’t Love You Anymore’ o ‘There She Goes Again’.
Fabulós!!!
‘The Rising’ Bruce Springsteen
Gravat a Atlanta amb el productor Brendan O’Brien l’hivern del 2002 i publicat l’estiu del mateix any, és un dels àlbums més importants de la seva carrera.
El disc va suposar un retorn triomfal després d’una temporada complicada, set anys després de l’anterior, i on torna a treballar amb l’E Street Band després de molt de temps.
Cançons excel·lents com ‘Lonesome Day’, ‘Waitin’ On A Sunny Day’, ‘Countin On A Miracle’, ‘Empty Sky’, la inspirada ‘Nothing Man’, o el rock en majúscules de ‘Further On (Up The Road)’.
Tant en Bruce com l’E Street Band estan pletòrics, demostrant que quan estan junts, res pot fallar.
‘Open Up And Say… Ahh!’ Poison
El disc, que es va gravar als Conway Recording Studios de Los Angeles amb el productor nord-americà Tom Werman, sortia al mercat la primavera de l’any 1988 amb un gran èxit, impulsat pels senzills ‘Nothin’ But A Good Time’ i ‘Every Rose Has It’s Thorn’, que van rebentar les llistes.
Acompanyades per les demolidores ‘Love On The Rocks’ i ‘Look But You Can’t Touch’, la brillant ‘Fallen Angel’, la versió del tema de Loggins & Messina, ‘Your Mama Don’t Dance’, que la fan completament seva, i d’altres amb molt de ganxo com ‘Back To The Rocking Horse’, ‘Good Love’, ‘Tearin’ Down The Walls’ o ‘Bad To Be Good’, fan que sigui un clàssic en una gran època per al rock.
Diversió assegurada!!!
‘Slave To The Grind’ Skid Row
Publicat a principis d’estiu de l’any 1991, el disc es va gravar a mig camí en estudis de Florida i Los Angeles, treballant de nou amb en Michael Wagener.
Pel seu segon àlbum decideixen endurir la seva música i escriure lletres més complexes. Amb la heavy ‘Monkey Bussiness’ ja mostren el camí que volen seguir, guitarres dures i ritme frenètic. La poderosa ‘Slave To The Grind’, la censurada ‘Get The Fuck Out’ o ‘Riot Act’ mostren un grup amb les idees molt clares. Tampoc es queden enrere amb les tres cançons més lentes, per no dir balades, les fenomenals ‘In A Darkened Room’, ‘Wasted Time’ i ‘Quicksand Jesus’.
Amb el guitarrista Dave Sabo i el baixista Rachel Bolan inspiradíssims com a compositors, només faltava la bèstia d’en Sebastian Bach deixant-se la gola per arrodonir el millor treball de la banda.
‘Back To Black’ Amy Winehouse
Entre els anys 2005 i 2006, l’Amy comença a gravar el seu segon disc amb els productors Salaam Remi i Mark Ronson en estudis de Miami i Nova York.
Es va fer acompanyar per la formidable banda The Dap-Kings, que la van ajudar a aconseguir el so que ella buscava capturar per la seva música.
Va crear un àlbum amb lletres molt dures, honestes i doloroses, on parlava de les seves relacions i les seves addiccions amb cançons com els senzills ‘Rehab’, ‘You Know I’m No Good’ o la brutal ‘Back To Black’, on brillava amb la seva característica veu.
Es va posar a la venda l’octubre del 2006, amb el mèrit de tornar a posar de moda la música soul i r&b.
‘Achtung Baby’ U2
El grup, insatisfet creativament, decideix donar un canvi de rumb a la seva música i inspirats per la reunificació d’Alemanya, se’n van a gravar a l’estudi Hansa de Berlín amb els productors Daniel Lanois i Brian Eno.
Les sessions van estar marcades per les tensions que hi va haver entre tots els implicats. Mai es van sentir còmodes a la ciutat i menys a l’estudi, que antigament havia sigut un saló de ball de les SS i que estava força descuidat. Per acabar-ho d’adobar, Bono i The Edge volien un gir cap a la música electrònica, mentre en Larry Mullen Jr. anava més en direcció cap al rock clàssic, igual que l’Adam Clayton. Les discussions van arribar a un punt en què van considerar la separació.
Per Nadal, tornen a casa i aprofiten per parlar sobre el seu futur i escoltar les pistes que havien gravat a Berlín. Van decidir que continuarien endavant i acabarien el disc a Dublín.
Amb una barreja de rock, pop i electrònica, van triomfar amb cançons com ‘Zoo Station’, ‘Even Better Than The Real Thing’, ‘Until The End Of The World’, ‘Who’s Gonna Ride Your Wild Horses’, ‘The Fly’, ‘Mysterious Ways’, ‘Ultra Violet (Light My Way), ‘So Cruel’, ‘Love Is Blindness’, o la mítica ‘One’.
L’àlbum es va publicar la tardor de l’any 1991, i el resultat impressiona.
Ho tornaven a fer.
Un clàssic.
Espectacular!!!
‘Dr. Feelgood’ Mötley Crüe
Publicat a finals d’estiu de l’any 1989, el cinquè àlbum de la banda es va gravar a Vancouver amb el productor Bob Rock, que de seguida es va adonar que seria un treball complicat.
Les sessions van estar marcades per les males relacions que existien entre els membres del grup, fet que va fer que es decidís que cada un gravés les seves parts per separat. Tampoc ajudava que rebessin continues visites d’amics i coneguts a l’estudi, on sempre hi havia festa.
Tot i això, amb el talent com a compositors d’en Nikki Sixx i d’en Mick Mars, van aconseguir un disc molt equilibrat. Rock dur en els senzills ‘Dr. Feelgood’ i ‘Kickstart My Heart’, diversió amb ‘Same Ol’ Situation (S.O.S.), ‘She Goes Down’, ‘Slice Of Your Pie’, ‘Rattlesnake Shake’ i ‘Sticky Sweet’ i bones balades amb ‘Without You’ i ‘Don’t Go Away Mad (Just Go Away).
Les cançons van acompanyades d’unes lletres, cortesia d’en Nikki, on es parla obertament i sense embuts de relacions, sexe i drogues.
Qui esperi poesia, aquí no la trobarà.
‘Painkiller’ Judas Priest
Durant els últims mesos de l’any 1989, el nucli dur de la banda es reunia per començar a escriure noves cançons.
A principis de l’any següent s’iniciaven les sessions de gravació d’un nou disc als estudis Miraval, a França, on els membres del grup treballarien frec a frec amb el productor britànic Chris Tsangarides i el músic Don Airey, que s’encarregaria d’incloure teclats i sintetitzadors.
Publicat el setembre de 1990, el disc va sorprendre a tothom per la potència i agressivitat que desprèn. Des de l’inici amb el senzill ‘Painkiller’, fins al final amb ‘One Shot Of Glory’, el resultat és brutal, amb uns Rob Halford, K.K. Downing i Glenn Tipton brillants. Però per sobre de tots, destaca la feina d’un pletòric Scott Travis, marcant el ritme amb un doble bombo, una velocitat i una precisió que et deixa bocabadat. El més bèstia d’un bateria que he escoltat mai en una gravació.
El millor àlbum de heavy metal de la història.
‘Powerage’ AC/DC
La banda es va tancar dos mesos, de febrer al març de l’any 1978, als Albert Studios de Sydney per començar a gravar un nou treball amb els clàssics productors Harry Vanda i George Young.
Publicat la primavera del mateix any, ens trobem davant d’un dels àlbums cabdals en la història del rock.
El disc comença amb ‘Rock ‘N’ Roll Damnation’ i això ja no hi ha qui ho pari, una bomba rere un altre. ‘Down Payment Blues’, ‘Riff Raff’, ‘Sin City’, ‘Up To My Neck In You’…
Angus Young lluint-se, Bon Scott fenomenal i la sala de màquines marcant el ritme.
AC/DC en estat pur.
‘…And Justice For All’ Metallica
Gravat a l’estudi One On One de Los Angeles entre els mesos de gener i maig de 1988, es publicava el 7 de setembre del mateix any.
Produït per ells mateixos amb l’ajuda del productor danès Flemming Rasmussen, la música va sorprendre per la seva complexitat, amb múltiples seccions, diferents tempos i canvis de riff, i per unes lletres on criticaven obertament la corrupció, la guerra i la censura.
Hi trobem grans cançons com l’inicial ‘Blackened’, amb un Lars espectacular, els grans riffs de ‘…And Justice For All’, ‘Eye Of The Beholder’ i ‘The Frayed Ends Of Sanity’, la icònica ‘One’, la dura i pesada ‘Harvester Of Sorrow’ o la brillant ‘To Live Is To Die’, última contribució d’en Cliff Burton.
Amb James Hetfield i Lars Ulrich agafant les regnes de la banda, va ser un pas endavant més per arribar al cim.
‘Appetite For Destruction’ Guns N’ Roses
Gravat a Los Angeles al llarg de l’any 1987 amb el productor Mike Clink, és ni més ni menys, el millor àlbum de la història.
La banda destil·la potència i ràbia amb un so bestial, on tot sona al seu lloc, en un treball on qualsevol cançó podria haver estat un senzill d’èxit.
Ja per obrir el disc tenim l’espectacular ‘Welcome To The Jungle’, seguim amb ‘It’s So Eay’, l’etílica ‘Nightrain’, la mala bava de ‘Out Ta Get Me’, la sempre polèmica ‘Mr. Browstone’ i ens porten a l’èxtasi amb ‘Paradise City’. Continuem amb ‘My Michelle’, la fenomenal ‘Think About You’, la balada per excel·lència amb ‘Sweet Child O’ Mine, el rock accelerat de ‘You’re Crazy’, la brutal ‘Anything Goes’ i acabem amb la meravellosa ‘Rocket Queen’.
Tot això acompanyat d’una obra d’art genial com a portada.
Axl, Slash, Izzy, Duff i Steven van portar el rock a un altre nivell.
Insuperable.
‘Waiting For The Sun’ The Doors
Entre gener i febrer de l’any 1968 començaven la gravació d’un nou disc en diferents estudis de Los Angeles amb el productor Paul A. Rothchild.
Les sessions van estar marcades per les tensions que hi van haver degut al perfeccionisme del productor i pel comportament cada vegada més erràtic d’en Jim Morrison.
Tampoc va ajudar l’escassetat de material nou amb el qual van entrar a gravar, i per això la majoria de les cançons van ser creades als mateixos estudis. Tot i això, se’n van sortir força bé, creant un treball molt variat.
Suavitzen el seu so en cançons com en el senzill ‘Hello, I Love You’ o ‘Love Street’, juguen amb el vals en ‘Wintertime Love’, amb el rock psicodèlic en ‘Not To Touch The Heart’o ‘The Unkow Soldier’, amb el pop en la lenta ‘Summer’s Almost Gone’ i amb el flamenc en ‘Spanish Caravan’, on destaca un esplèndid Robby Krieger.
Publicat l’estiu del mateix any, és un dels millors àlbums de The Doors, demostrant la seva gran qualitat com a músics.
‘Destroyer’ Kiss
Els assajos per ‘Destroyer’ van començar l’estiu del 1975, però no va ser fins al mes de setembre que la banda es va posar a treballar en diferents estudis de Nova York amb el famós productor Bob Ezrin per iniciar les gravacions.
Es va publicar el 15 de març de 1976 i tot i les tensions amb el productor per la seva manera de fer, mostra el potencial del grup.
Cançons que passarien a ser clàssics com ‘Detroit Rock City’, ‘King Of The Night Time World’, ‘God Of Thunder’, ‘Shout It Out Loud’, ‘Do You Love Me’ o la balada ‘Beth’.
Un àlbum molt sòlid amb el qual Paul Stanley i Gene Simmons tenien molt clar que havien de fer per convertir a Kiss en una de les bandes del moment.
‘Take It Like A Man’ Amanda Shires
La cantautora nord-americana va als estudis RCA de Nashville per gravar amb el productor Lawrence Rothman el que pot ser el disc més important de la seva carrera.
Publicat l’estiu del 2022 és un treball sobrat de talent i on destaquen les composicions i la prodigiosa veu de l’Amanda, a un nivell estratosfèric.
Lletres dures, emocionals i evocadores per unes cançons que tant beuen del soul, del country, del folk, del pop o del rock. És igual, ella pot amb tot.
El disc comença amb la brutal ‘Hawk For The Dove’ i ja és un no parar. ‘Take It Like A Man’, ‘Empty Cups’, ‘Don’t Be Alarmed’, ‘Fault Lines’, ‘Here He Comes’, ‘Lonely At Night’…
Apagueu les llums, poseu el vinil i gaudiu. Això és música.
‘No Need To Argue’ The Cranberries
Després de treballar en unes demos a Nova York, la banda irlandesa es trasllada entre el novembre del 1993 i l’agost del 1994 a estudis de Londres i Oxford per gravar el seu segon àlbum amb el productor Stephen Street.
El grup va decidir endurir una mica el seu so en algunes cançons incloent-hi més guitarres i enfortint la bateria, però sense perdre el seu pop característic i la jugada els hi va sortir rodona.
El disc es va publicar la tardor de l’any 1994, però tot havia esclatat uns mesos abans quan van publicar el primer senzill, ‘Zombie’, que va aconseguir un èxit brutal.
La resta de les cançons són una meravella. Totes mantenen un nivell altíssim, però en destacaria ‘Ridiculous Thoughts’, ‘Dreaming My Dreams’, ‘No Need To Argue’ i la millor que han gravat mai, ‘Daffodil Lament’.
Dolores O’Riordan destaca amb la seva veu angelical i el seu carisma, demostrant ser una de les millors veus de la seva generació.
‘Hollywood Vampires’ L.A. Guns
A la tardor de l’any 1990, la banda entra a gravar el sempre complicat tercer disc amb el productor Michael James Jackson en diferents estudis de Califòrnia.
Amb aquest treball volien desmarcar-se de part de l’escena de Los Angeles i en part ho van aconseguir.
Fan un gir radical a la seva música per apostar per un rock més madur i el resultat és espectacular amb cançons com l’èpica ‘Over The Edge’, ‘Some Lie For Love’ i les més roqueres ‘Kiss My Love Goodbye’ o ‘My Koo Ka Choo’.
Si aquests temes els acompanyes amb balades com ‘Crystal Eyes’ o ‘I Found You’ i els arrodoneixes amb altres com ‘Here It Comes’ i ‘Wild Obssesion’, el resultat no pot ser més que excel·lent.
Tota la banda està a un gran nivell, però destaca un Phil Lewis en el seu millor moment.
El disc va ser publicat l’estiu del 1991 amb una espectacular portada en 3D.