La poesia feta música
Estiu de 1965. Jim Morrison i Ray Manzarek, estudiants de la UCLA, es troben casualment a Venice Beach. En Jim li mostra un poema que acabava d’escriure i li recita la lletra com si fos una cançó, deixant en Ray al-lucinat. Ell estava en una banda amb els seus germans, Rick And The Ravens, i no dubta a escollir-lo com a cantant.
John Densmore tocava en un altre grup amb Robby Krieger, The Psychodelic Rangers, i eren coneguts d’en Ray perquè anaven junts a classes de meditació. A finals d’estiu, John se’n va amb en Jim i els germans Manzarek i entren en un estudi de Los Angeles per gravar una maqueta amb l’ajuda al baix de la Patty Sullivan. Allà decideixen anomenar-se The Doors inspirats en el llibre ‘The Door Of Perception’ de l’Aldous Huxley.
A finals d’any els germans d’en Ray abandonen i és l’oportunitat d’en Robby Krieger per entrar a formar part del grup. Així, The Doors quedaven amb en Jim Morrison a la veu, Ray Manzarek com a teclista, John Densmore a la bateria i Robby Krieger encarregant-se de les guitarres.
Mentre treballaven en les seves primeres cançons, alternarien residencies en diferents clubs de L.A. fins que són descoberts pel president d’Elektra, Jac Holzman, en el famós Whisky A Go Go. Poc després eren expulsats del club per un incident amb en Jim quan tocaven ‘The End’.
L’estiu del 66 entraven als Sunset Sound Studios amb el productor Paul A. Rotchild per començar la gravació del seu primer disc. ‘The Doors’ veia la llum el gener de 1967 i mostrava una banda pletòrica on el pop, el rock, el blues i el jazz es donen la mà en clàssics com ‘Break On Throught (To The Other Side)’, ‘Light My Fire’ o ‘The End’.
La màquina no parava i per la primavera del 67 tornaven a l’estudi per treballar en noves cançons, sessions que s’allargarien fins ben entrat l’estiu i on experimentarien per primer cop amb sintetitzadors.
El 17 de setembre actuaven en el famós The Ed Sullivan Show i als productors del programa no se’ls hi acut res més que censurar part de ‘Light My Fire’ adduint unes possibles referències al consum de drogues i recomanant-los que canviïn part de la lletra. L’actuació és històrica i en Morrison passa totalment de les ordres que els hi han donat davant la colera del mateix Ed Sullivan i de la CBS.
Pocs dies després, el 25 de setembre, es publicava ‘Strange Days’, el seu segon àlbum. Cançons com ‘Strange Days’, ‘Love Me Two Times’, ‘People Strange’ o ‘When The Music´s Over’ segueixen les petjades del seu debut però amb un punt psicodèlic. Es van passar la resta de l’any de gira i al concert de New Haven en Jim era arrestat per instigar al públic en contra de la policia. Les actuacions cada cop eren més imprevisibles i caòtiques, cosa que va comportar que estiguessin sota el punt de mira dels censors i de les autoritats de tot el país.
Per la gravació de ‘Waiting For The Sun’, l’estiu del 68, comencen a aparèixer els primers problemes dins la banda per culpa de la cada vegada més accentuada dependència del cantant amb l’alcohol. Moltes vegades no apareixia per l’estudi i quan anava el seu estat era deplorable. La resta van fer mans i mànigues i van aconseguir tirar endavant un àlbum extraordinari amb cançons pop-rock com ‘Hello, I Love You’, ‘Love Street’, ‘Summer’s Almost Gone’ o ‘Wintertime Love’, i d’altres on no deixen de banda la psicodèlia, ‘Not To Touch The Earth’, ‘The Unknow Soldier’ o ‘My Wild Love’. En viu són una bomba de rellotgeria i per primer cop actuen a Europa on en el concert d’Amsterdam, en Jim col·lapsa i es desploma dalt de l’escenari. Després d’un descans a Londres tornen als Estats Units per finalitzar la gira i és a Miami on acabaria de petar tot, amb un Morrison novament passat de voltes. La resta de la gira es va cancel·lar i van decidir no acudir al festival de Woodstock i anar a l’estudi al més aviat possible per treballar en un nou disc.
‘The Soft Parade’, publicat l’estiu de 1969, és el resultat d’uns Doors cada vegada més distanciats. El productor, amb el vist i blau de la majoria del grup, experimenta amb seccions de corda i metall. Les cançons se’n ressenten i tan sols ‘The All The People’ i ‘Touch Me’ salven els mobles.
L’activitat a l’estudi era frenètica i a principis del 1970 tornaven amb nova música. ‘Morrison Hotel’ donaria novament esperances amb un tomb cap al passat on destaquen la genial ‘Roadhouse Blues’, ‘Waiting For The Sun’ o ‘You Make Me Real’.
Uns mesos després veuria la llum ‘Absolutely Live’ el primer àlbum en directe oficial.
A finals d’any, a Nova Orleans, en Jim pateix una crisi nerviosa en ple concert i es retira de l’escenari, negant-se a tornar. Entre bastidors hi ha una reunió i decideixen pel bé de la seva reputació i la salut del cantant no tornar a actuar en directe.
Quan molts ja no donaven ni un cèntim per ells donarien un cop de puny sobre la taula amb ‘L.A. Woman’. Problemes amb Paul A. Rotchild, frustrat per les contínues absències d’en Morrison i en desacord amb la direcció musical del nou material, fa que decideixin donar-li l’alternativa al seu enginyer de so, Bruce Botnick, i aquest ho aprofita i de quina manera. Clàssics com ‘The Changeling’, ‘Love Her Madly’, la mateixa ‘L.A. Woman o l’immortal ‘Riders On The Storm’ els tornarien a posar en primera plana.
Acabades les gravacions del disc, en Jim decidia anar-se’n a passar una temporada a París.
El 3 de juliol de 1971 el trobaven mort a la banyera del seu pis.
Era el final de The Doors i el començament d’una llegenda.