Els senyors del pop
La banda va néixer a Athens, Georgia, a principis dels 80.
Peter Buck i Michael Stipe es van conèixer en una botiga de discos. Més tard, a la universitat de Georgia, una amiga els va presentar a Bill Berry i a Mike Mills. Van quedar per tocar i a poc a poc es van fer un nom a la seva ciutat, on cada vegada tenien més èxit, atrevint-se a fer una petita gira pel sud dels Estats Units.
L’abril de 1981 van gravar el seu primer senzill, ‘Radio Free Europe’, el qual es va esgotar ràpidament i els va animar a seguir.
A l’octubre gravaven l’EP ‘Chronic Town’ i tot i tenir ofertes de diverses multinacionals les van refusar totes per continuar en un segell independent.
L’any 1982 publicaven el seu àlbum de debut ‘Murmur’ amb l’ajuda del productor Stephen Hague i tot i tenir molt bones crítiques les vendes van ser modestes. La veritat és que ni les cançons ni la producció han aguantat gaire bé el pas dels anys.
L’any 1984 repeteixen amb el mateix productor i graven el seu segon disc, ‘Reckoning’, amb millors cançons i més ben produït. Destaca ‘So. Central Rain’, que passaria a ser un petit clàssic en directe.
Pel tercer disc marxen a Anglaterra i canvien de productor, Joe Boyd. Sorgeixen les primeres tensions i quasi acaben separant-se. ‘Fables Of The Reconstruction’ es publica l’estiu de 1985 i si no el pitjor, és un dels pitjors treballs que han gravat.
Un any després tornen novament a l’estudi amb un nou productor, Don Gehman, i com a resultat tenim ‘Lifes Rich Pageant’. L’àlbum, sense ser una meravella, millora els anteriors i reben el suport de les emissores universitàries, el que fa que les vendes millorin.
Per la primavera del 1987 publiquen el seu primer recopilatori. ‘Dead Letter Office’ inclou cares-b i bé, la veritat, cançons justetes i que no deixen de ser anecdòtiques.
Pel cinquè àlbum, ‘Document’, graven amb el productor Scott Litt i milloren en molt la qualitat de les cançons i el so de la banda, on es comença a veure el potencial del grup. Va ser publicat el mes de setembre i inclou senzills molt destacats com ‘The One I Love’, ‘It’s the End of the World as We Know It (And I Feel Fine)’ o ‘Finest Worksong’, que serien fixes en directe durant molts anys.
Disgustats perquè les vendes a l’estranger no augmentaven al mateix ritme que als Estats Units, abandonen el segell I.R.S i firmen per la multinacional Warner Bros.
El debut amb el nou segell, ’Green’, es publica a finals del 1988. Repeteixen productor i la veritat que és un treball que no acaba d’arrancar. No té cap senzill destacat i és un disc molt pla; així i tot es passen quasi un any de gira mundial, de la que acaben esgotats.
Els membres de la banda, per no cremar-se, decideixen descansar i parar una temporada.
Es tornen a reunir l’any 1990 i entren a l’estudi repetint per tercera vegada amb el productor Scott Litt, amb el que sembla que treballen molt còmodes. ‘Out Of Time’ surt a la venda a principis de l’any 1991 i el salt de qualitat és brutal. ‘Losing My Religion’, ‘Shiny Happy People’, ‘Half A World Away’ destaquen entre la resta, però el millor tema del disc, ‘Country Feedback’ ja deixa pistes d’on aniran musicalment en un futur. Tot i l’èxit aconseguit, decideixen no fer cap gira i només faran alguna actuació puntual.
No tarden gaire i a finals de l’any 1992 publiquen el que molts consideren un dels millors àlbums de la història, ‘Automatic For The People’, venent 18 milions de còpies. Del disc publiquen ni més ni menys que sis senzills, però destacaria ‘Drive’, poder la millor cançó que han publicat i ‘Everybody Hurts’.
Pel proper treball busquen endurir la seva música i el setembre de 1994 apareix ‘Monster’, amb algunes crítiques dels sectors més conservadors de la banda quan van escoltar el primer senzill, ’What’s The Frequency, Kenneth?’. Que diguin el que vulguin, és un gran disc. Podrien haver fet una còpia del disc anterior, però van decidir arriscar, bravo per ells. Per promocionar-lo van sortir de gira per primer cop en sis anys.
I ara arriba el que considero el millor disc i al qual li tinc una estima especial, ‘New Adventures in Hi-fi’. Va ser gravat en diferents estudis i ciutats, mentre encara estaven en plena gira de l’anterior disc. Barreja temes tranquils com ‘How the West Was Won and Where It Got Us’, ‘New Test Leper’ o ‘E-Bow The Letter’ amb cançons més roqueres com ‘The Wake-up Bomb’ o ‘Departure’.
L’abril del 1997 es van reunir per començar a treballar en el següent disc i ja a les primeres sessions van tornar les discussions perquè alguns membres volien canviar dràsticament el so de la banda. El resultat va ser que al cap d’uns mesos, el bateria Bill Berry anunciava que ho deixava.
A principis del 1998, la resta del grup se’n va a un estudi de San Francisco per reprendre les sessions que havien cancel·lat per la marxa del bateria. Després d’una dècada treballant amb Scott Litt decideixen canviar de productor i entren a l’estudi amb Pat MCarthy. Barrett Martin i Joey Waronker es van encarregar de substituir Bill Berry a l’estudi. ‘Up’ es va publicar la tardor del mateix any i certament hi ha un canvi dràstic, amb temes més lents i amb molta presència de loops, teclats i sintetitzadors.
Un any després de gravar ‘Up’, tornen a l’estudi per enregistrar un tema per la banda sonora de la pel-lícula ‘Man In The Moon’. El senzill ‘The Great Beyond ‘, sense ser res de l’altre món, almenys deixa una sensació que tornen al pop-rock marca de la casa.
De maig a octubre de l’any 2000 treballen en estudis d’Irlanda i el Canadà amb el productor Pat McCarthy per donar forma al seu dotzè àlbum. Tornen a comptar amb Joey Waronker per gravar les bateries, així com de Scott McCaughey per ajudar amb les guitarres i Ken Stingfellow pels teclats. ‘Reveal’ es publica a finals d’any i deixa un regust amarg. A part del senzill ‘Imitation Of Life’ i ‘All The Way To Reno’, la resta de cançons no acaben d’estar a l’altura.
L’any 2003 la companyia discogràfica publica un recopilatori amb l’al·licient de presentar dues noves cançons,’Bad Day’ i ‘Animal’, però continuaven sense trobar la inspiració d’abans.
Cap a finals de l’any següent publiquen ‘Around The Sun’, amb ajuda d’alguns amics que ja havien col·laborat en treballs anteriors. Com a primer senzill publiquen ‘Leaving New York’, una bellíssima cançó i el disc supera els seus últims treballs.
El març del 2007 la banda va ser admesa al Saló de la Fama del Rock And Roll. A la cerimònia celebrada a Nova York va pujar a l’escenari Bill Berry per tocar tres temes amb els seus antics companys.
A finals d’any publiquen el seu primer disc en directe ‘R.E.M. Live’, gravat en dos shows que van oferir al Point Theatre de Dublin els dies 26 i 27 de febrer de l’any 2005.
Pel nou àlbum graven amb el productor Jacknife Lee i ‘Accelerate’ veu la llum a finals de març de l’any 2008. El resultat és decebedor, a part del senzill ‘Supernatural Superserious’, no hi ha cap cançó destacable. Per primer cop sorgeixen rumors que el final de la banda no està gaire lluny, alimentats per la notícia que serà l’últim treball que anirà acompanyat d’una gira.
L’any següent tornen a publicar un altre disc en directe ‘Live At The Olympia’, gravat novament a Dublin, però aquest cop a l’Olympia Theatre, en una sèrie de cinc concerts seguits que van oferir del 30 de juny al 5 de juliol de l’any 2007.
Durant un any treballen en el proper disc en diferents estudis de Nashville, New Orleans i Berlin. ‘Collapse Into Now’ es publica el març de l’any 2011 i novament es demostra que els millors anys de la banda havien quedat enrere.
El 21 de setembre, la banda anunciava a la seva web la fi del grup.
Michael Stipe, Peter Buck i Mike Mills van acabar la seva col·laboració escollint les cançons que haurien d’apareixer en el recopilatori ‘Part Lies, Part Heart, Part Thruth, Part Garbage 1982-2011’, que veuria la llum a finals de l’any 2011.
